Ernest Benach

La meva joventut

Vaig néixer a Reus, al Baix Camp, el 12 de novembre de 1959. Des de molt jove em vaig sentir atret per la militància ciutadana i política que em van comprometre amb múltiples moviments. Era, i sóc, inquiet i l'incipient esperit nacional i la construcció del país que bullien els anys de la transició em van empènyer a treballar per les institucions de Catalunya. El 1979 entro treballar a la Generalitat de Catalunya, encara provisional i presidida per Josep Tarradellas, concretament a la Direcció General de Transports i, més tard, a la Direcció General de Joventut.

El 1980, amb vint anys, començo la meva activitat política més institucional. Vaig ser membre fundador de Nacionalistes d'Esquerres i en sóc escollit candidat per Tarragona a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la dictadura. En aquesta plataforma política conec personalitats com Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Avel·lí Artís Gener, Armand de Fluvià, Pep Bargalló, Josep-Lluís Carod-Rovira o Magda Oranich.

Compagino, doncs, el compromís polític amb el cívic i és es aquella època quan, amb un grup de persones de Reus, fundem l'Agrupament Escolta la Mulassa. Després entro a formar part de la direcció d'Escoltes Catalans i, al cap dels anys -com una mostra de convicció de la utilitat pedagògica de l'escoltisme- de l'Assemblea General de la World Scout Parliamentary Union, un organisme que aplega parlamentaris d'arreu del món vinculats amb l'escoltisme, amb l'objectiu de plantejar reflexions i propostes entorn de les polítiques de joventut.

La meva altra gran passió són els castells. L'any 1981, juntament amb d'altres reusencs poso en marxa la Colla Castellera Xiquets de Reus, on, entre d'altres funcions, he estat cap de colla i president. Una etapa apassionant, de relació amb molta gent i de construir projectes, somnis, ciutat i país. Fruit d'aquella època vaig fer durant 10 anys un programa de cultura a Ràdio Reus.

El salt a Esquerra Republicana.  Municipalisme en acció.

L'any 1987 m'incorporo a la Crida Nacional a ERC promoguda, entre d'altres, per Josep-Lluís Carod-Rovira i em faig militant d'Esquerra Republicana de Catalunya. Des d'aleshores, el meu compromís amb les sigles republicanes ha estat ininterromput. És en aquest any, al 87, quan comença la meva etapa en la política municipal. Sóc cap de llista a l'Ajuntament de Reus en les eleccions de 1987, 1991, 1995 i 1999. Aquest llarg període fins el 2001 és la meva etapa de formació i de creixement en política. La meva experiència d'aquells anys és insubstituïble. Tant en la primera tinença d'alcaldia com en les regidories de Cultura, Esports, Joventut, Promoció Econòmica, Política Lingüística, Cooperació i Societat de la Informació. En aquest àmbit municipal assumeixo diverses responsabilitats a diferents societats anònimes municipals impulsant un nou model de gestió. Vaig presidir el Consell d'Administració de l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus i Gestió Comarcal Hospitalària i Fundació Privada contra el Càncer i vaig ser vicepresident del Grup d'Assistència Sanitària i Social (Sagessa). En l'espai econòmic vaig encapçalar Reus Desenvolupament Econòmic, SA i vaig ser membre del Consell General i del Comitè Executiu de la Fira de Reus. De tota aquella etapa en guardo un record especial perquè la política municipal és contacte directe amb el ciutadà. És la més dura, però també la més agraïda. I treballar pel poble que t'ha vist néixer, on vius, on sents i on creixes és un dels millors deures que es poden complir amb la col·lectivitat.   

El 1992 sóc elegit diputat al Parlament i comença la meva implicació en la vida parlamentària del país. Primer sóc president de la Comissió d'Agricultura de la Va Legislatura i secretari segon de la Mesa del Parlament a la VI i VI Legislatures.

President del Parlament

El 5 de desembre del 2003, enmig de l'eufòria republicana pels millors resultats electorals des del temps de la República, m'escullen President del Parlament. En una sessió carregada d'emoció i on em sento molt honrat d'ocupar el mateix càrrec que el president Companys i el president Barrera, reivindico la necessitat de fer política amb passió, amb convicció, amb la màxima dedicació i coherència, però reivindico també, i amb tota la convicció del món, la ‘paraula' i el ‘diàleg' com les principals eines de treball en la nostra relació política.

Començava un cicle apassionant de la política catalana que culminaria amb l'aprovació el 30 de setembre de l'Estatut de Catalunya, com un dels moments més àlgids de la VII Legislatura. L'aprovació de l'Estatut al Parlament ha estat el moment polític més important de la meva carrera i la llei de més transcendència que s'ha aprovat a la cambra catalana en aquestes dues legislatures. De fet, en aquests 5 anys, s'han aprovat altres lleis fonamentals per a millorar la qualitat de vida de la ciutadania: la llei de serveis socials, la llei pel dret a l'habitatge, la llei de barris i actualment es troben en tràmit parlamentari lleis com la d'educació, la llei de salut pública i la llei de govern local que també faran que les catalanes i els catalans tinguin una vida millor.

De l'octubre de 2004 a l'octubre de 2005 vaig tenir l'honor de presidir la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals Europees, la CALRE, un d'aquells organismes desconeguts per la ciutadania, però que fa una feina important perquè es tingui en compte el paper dels parlaments i dels governs subestatals en la construcció del projecte comú europeu.

El 17 de novembre del 2006, vaig ser escollit per segona vegada President del Parlament i, durant el meu discurs vaig fer un prec a la classe política catalana: "Siguem capaços d'escoltar-nos els uns als altres. Siguem capaços d'escoltar la gent i d'entendre què ens reclama. Siguem capaços de convertir les paraules en fets, la voluntat en acció". Aquesta és, si més no, la meva voluntat.